La botiga era el primer amor, i era l’únic i seria el darrer, la botiga eren les il·lusions, les esperances, la fe, (…), la botiga era el bon temps, la Primavera, l’Estiu, la Pasqua, els arbres florits, l’alba i l’aurora boreal; la botiga ho era tot per a ell.

L’auca del senyor Esteve.

Manifest urbanístic

Reivindico la ciutat pública, és a dir, els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i el seu esperit

josep-oliva-casas-1370363266389Parteixo de dos models urbans com antecedents: La ciutat pública és l’adaptació actual i amb visió de futur de la ciutat clàssica de matriu mediterrània i mentalitat urbana, el regne de l’artificialitat i la ciutat del vianant (‘Pedestrian city’). La seva aportació a la construcció de la ciutat és molt valuosa. La ciutat domèstica, d’origen anglosaxó i nòrdic, és conseqüència de la cultura suburbana. Conceptualment parlant, és un simple assentament humà i no una genuïna ciutat. Gaudeix de sensibilitat cap a la natura. És la ciutat del cotxe (‘car city’). Té molt a dir en la planificació i la cura del territori.

Jo reivindico la ciutat pública, és a dir, els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i el seu esperit, però eludint la realitat quan presenta disfuncions i falta d’adaptació a les exigències actuals o futures. Defenso el sistema dual d’artificialitat i parcs urbans. No es tracta només de construir edificis ni exhibir arquitectures (que també). És una cosa més ambiciosa i complexa: fer ciutat.

NO als plans que segueixen les directrius de la ciutat domèstica. NO als arquitectes sense sensibilitat urbana fent d’urbanistes. NO a l’excés de cotxes i motos amb les seqüeles de soroll, contaminació, perill i ocupació de l’espai públic (en circulació i estacionats) i també interferències físiques i visuals. NO al dèficit de parcs urbans. NO als sectors urbans de baixa densitat. NO a acumulacions d’un sol ús. NO a qualsevol tipus de guetos -siguin d’alt o baix nivell- que són per se antiurbans, perquè lenta però implacablement van desertitzant l’espai públic. Són els grups d’habitatges segregats, centres comercials, parcs de negocis, parcs empresarials o ‘world trade centers’. NO a les ciutats de les arts, judicials, del teatre, aeroportuàries, corporatives … NO als grups d’edificis aïllats, especialment d’oficines. NO als edificis que s’aparten de l’alineació del carrer. NO a promocions immobiliàries purament economicistes però nefastes quan s’enfoquen des d’una perspectiva global. No oblidem que els habitatges són la base de la ciutat, la seva matèria primera.

UN COMPLET SISTEMA DE PARCS URBANS

SÍ a recuperar i actualitzar el genuí concepte de ciutat. SÍ als seus llocs d’estar i no només de transitar. SÍ al tractament policèntric i al caràcter fractal, és a dir, que l’heterogeneïtat s’estengui a tots els barris. SÍ a les densitats mitjanes i altes. SÍ a la imprescindible i preuada col·laboració del comerç de proximitat (les botigues de sempre). SÍ a aprofitar certes situacions propiciades per la geografia o per l’estructura urbana per plantejar una intervenció d’èxit urbà assegurat.

SÍ a fer compatible l’artificialitat que defineix la ciutat pública amb l’atavisme que arrosseguem els humans i que ens lliga a la natura. SÍ a un sistema completíssim de parcs urbans que inclogui: 1) carrers arbrats, 2) petites implantacions de vegetació en llocs diversos, 3) parcs de barri, 4) parcs més grans a nivell de ciutat sencera i 5) parcs molt grans i de fàcil accés a l’interior de les àrees metropolitanes. SÍ a la màxima adaptació possible als criteris de sostenibilitat. SÍ a que l’espai públic sigui el gran protagonista. SÍ a una potent xarxa de transport públic. SÍ a la continuïtat del vianant com a norma. SÍ al predomini d’itineraris amb acompanyament urbà. SÍ a poder passejar sol per gaudir de l’escena urbana. SÍ als espais significatius i no espais de consum sense identitat. SÍ a la vida urbana que equival a gaudir d’un espai públic més segur. SÍ a la complexitat.

ADAPTAR ALS REPTES DEL CANVI CLIMÀTIC

La condició necessària, però no suficient, per fer un bon urbanisme és l’intervencionisme polític. El liberalisme només és aplicable en àmbits estrictament econòmics i amb regles de joc iguals per a tothom. La cultura suburbana i el neoliberalisme justifiquen l’existència de la ciutat domèstica. El progressisme aparent, la modernitat banal i l’ecologisme integrista expliquen el seu relatiu èxit actual. Acabo dient: alliberem-nos, doncs, d’aquests miratges que ens porten pel camí de la ciutat domèstica o el pur assentament: fem ciutat (pública). Aquests criteris defineixen la ciutat pública enfront de la domèstica. La primera s’adapta fàcilment als reptes que planteja el canvi climàtic. En canvi, la segona és totalment insostenible. Per tant, la ciutat pública és la ciutat del futur.

 

Josep Oliva Casas
Arquitecte i urbanista.

Orgull de Plaça

TripAdvisor, considerat el web de viatges més gran del món, ha situat la plaça Major de
Vic entre les 20 places amb més encant de tot l’Estat; no n’hi ha cap més de catalana.

ERRA, Miquel“En la seva grandiositat solemne, Vic posseeix una plaça única que li dóna fesomia i caràcter”. Ho va escriure fa exactament 40 anys mossèn Eduard Junyent, a La ciutat de Vic i la seva història. Poc podia imaginar l’eminent arqueòleg i historiador vigatà que un bon dia, a través d’una xarxa anomenada internet, dels encants d’aquesta plaça se’n pogués fer ressò una plataforma de viatges, TripAdvisor, oberta a 350 milions de visitants únics cada mes i amb 96 milions d’usuaris registrats arreu del món. Un portal d’aquest web, Niumba, acaba de situar la plaça Major com una de les 20 amb més encant de tot l’Estat; la de Vic és l’única que hi figura de Catalunya.
“Fou l’existència secular del mercat a camp ras la que li ha donat l’origen i la formació. El mercadal originà la plaça”, recordava el mateix Junyent, en referència a un mercat –que es manté inalterable cada dimarts i cada dissabte– del qual es té constància des del segle IX. No seria fins als segles XVII i XVIII, però, que quedaria delimitat l’actual perímetre amb l’edificació de les cases. I és que fins a principis del segle XVII “els accessoris del mercat van envair la plaça amb modestes construccions destinades a estatges i obradors”. Curiositats com aquesta acostumen a sorprendre els turistes quan Xavier Cervera, guia i bon coneixedor de la lletra petita de la ciutat, els condueix pel centre històric. “Només la Plaça sola ja donaria per tota una visita”, assegurava aquest dissabte, després de guiar un grup de lleidatans. De fet, la plaça Major és, abans i tot de ser visitada, l’espai més conegut de la ciutat –i en això la càmera dels serveis meteorològics de TV3 hi té part de culpa–. Amb tot, un cop s’hi arriba “tothom quedat embadalit”, explicava Cervera. Més enllà de la immensitat i harmonia arquitectònica dels seus 7.600 metres quadrats, la Plaça convida a endinsar-se per la microhistòria que atresora cada una de les seves 53 porxades i dels edificis que la conformen.
“Mira, aquest edifici més estret, el de L’Snack, era un antic accés al pas de ronda de la muralla”, resseguia Cervera dissabte. Just a l’edifici del costat, dalt d’un balcó, s’alça una capelleta dedicada a sant Vicenç Ferrer, el predicador valencià que el 1409 va congregar milers de persones en favor de la pau. Per als més menuts, la Plaça també convida al joc: el de localitzar la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, el rètol de pedra d’una antiga rellotgeria, els suports de quan la gent posava tendals “en les caloroses tardes de correbou”, o els “videoporters”, antics espiadors que conserven alguns dels sostres de fusta originals de sota les arcades. I dels elements visibles, als que ja han desaparegut. Costa d’imaginar, per exemple, que a l’entorn que ocupa la popular escultura del Merma s’hi aixecava una torre, testimoni del domini de la jurisdicció dels Montcada. I a l’espai diametralment oposat, a l’antiga plaça del Pallol, l’edifici que encara fa un queixal havia estat seu de l’administració municipal del gra i la palla. La Plaça convida també a observar els diferents edificis singulars que la conformen, cada un amb elements de totes les èpoques i estils.
“Lloc de passeig, de trobada, de descans, la Plaça és un indret harmònic arquitectònicament, construït a través dels temps, on es veuen petjades de totes les èpoques i conserva un equilibri més que notable”, havia descrit l’historiador Jordi Figuerola. Doncs això, orgull de plaça, ara oberta als ulls del món.

Miquel Erra

Font: El 9 Nou

La ciutat del futur

L’urbs mediterrània ofereix més garanties que la nòrdica per ser model d’un futur sostenible

josep-oliva-casas-1370363266389Considero que el tema bàsic de cara a analitzar i dissenyar l’ampliació de les grans ciutats consisteix a tenir clars els models urbans que conviuen en el món occidental. Em refereixo, doncs, a Europa i a la totalitat d’Amèrica. El llegat urbà que ens ha transmès la història ofereix una doble opció: ciutat de tipus mediterrani o ciutat de caràcter anglosaxó i nòrdic. Crec que aquesta diversitat és el resultat d’un determinisme climàtic. L’àrea mediterrània gaudeix d’un esplèndid clima temperat ni massa fred ni especialment càlid i, a més a més, amb pocs dies de pluja a l’any i moltes hores de sol. L’ambient exterior convida a sortir a l’espai públic urbà tant per passejar com per fer-hi estades. Per exemple, a les terrasses dels carrers o a les places. Així, va cristal·litzar una cultura urbana. En canvi, l’àrea nòrdica suporta un clima fred i plujós que no afavoreix ocupar els carrers. Això ha donat peu que sorgeixi una mentalitat suburbana.

L’urbanista madrileny Chueca Goitia va apuntar, però sense desenvolupar-la, aquesta idea dels dos models i els va posar uns noms que crec molt encertats: ciutat pública i ciutat domèstica. Ho va fer al seu llibre Breve historia del urbanismo. Jo ja intuïa aquesta qüestió i em vaig posar en contacte amb ell i vam mantenir dues converses en què em va animar a estudiar les característiques de cada model, cosa que he fet en algun llibre. Per una altra part, un urbanista nord-americà, simplificant, qualifica els models com a ciutat del vianant (pedestrian city) i ciutat del cotxe (car city) atès que focalitza la qüestió en aquesta característica. Aquests models són teòrics i no s’adiuen del tot a la realitat.

L’exemple real del primer model són les ciutats mediterrànies del sud d’Europa però també les ciutats històriques del nord, les quals eren compactes quan els mitjans de comunicació eren precaris i es van fer disperses en el moment d’entrar en joc la mobilitat motoritzada. El perfecte exemple del segon són la majoria de ciutats dels Estats Units amb les honroses excepcions de Nova York, Chicago, Boston, San Francisco i alguna més. El que passa al nostre territori, especialment durant el segle XX, és que en els creixements de les ciutats s’han anat desvirtuant alguns aspectes del model. Crec que hi han influït dues causes: 1) l’enlluernament davant de la modernitat banal de gratacels aïllats, grans centres comercials, infraestructures espectaculars, etcètera, i 2) la invasió de la ciutat per part dels cotxes (i les motos), en circulació o aparcats, que han malmès l’ambient urbà.

Resumiré els trets de cada model. La ciutat pública adjudica un gran protagonisme a l’espai públic formalitzat, de pas i de trobada. És la ciutat del vianant. Carrers continus i compactes. Aposta per l’artificialitat però amb una xarxa de parcs urbans i carrers arbrats. Sobre la base residencial (la matèria primera) barrejada amb tots els altres usos. Densitat mitjana/alta. Complexa i segura. Són característiques d’aplicació preeminent però sense que arribin mai al 100%.

La ciutat domèstica és tot el contrari. L’espai públic està pensat per al pas dels vehicles motoritzats. És la ciutat del cotxe. Barreja indiscriminada de construcció i vegetació. Té una estructura urbana molt dispersa, definida pel volum dels edificis i no per l’espai. Els usos urbans estan destriats. Acumulacions d’un sol ús formant guetos (grans centres comercials, agrupació de blocs d’oficines, etcètera). En realitat, no arriba a ciutat, sinó que és un assentament humà.

Descrits sumàriament els dos models, cal fer-se una pregunta: ¿quin és el més convenient per apostar-hi de cara al futur? S’han de tenir en compte dues qüestions. Una és que, atesa la gran inèrcia de l’urbanisme sempre cal albirar els temps a venir. L’altra és que, avui dia, resulta imprescindible tenir en compte l’ecologisme, la pedra de toc per escollir quin model és el millor.

Sens dubte, la ciutat pública d’arrel mediterrània s’adapta molt fàcilment als requeriments de la sostenibilitat. No cal modificar la seva estructura urbana i només els edificis han d’incorporar un millor aïllament tèrmic i produir energia. I, per descomptat, introduir les TIC (allò de la smart city), aplicables a qualsevol model. En canvi, la ciutat domèstica té unes característiques estructurals que són contràries a l’ecologisme. Si no vaig errat, és ben curiós constatar que la històrica ciutat mediterrània, esdevinguda pública mitjançant una actualització i unes correccions que no afecten la seva essència, pugui ser la base i el referent de la ciutat del futur. L’altre model ens portaria cap a un esdevenidor totalment insostenible.

Josep Oliva Casas

Arquitecte i urbanista. Autor de Models de ciutat i ecologisme.