La piel de mi barrio

Almudena GrandesLA PIEL DE LOS barrios se arruga y se reseca, envejece al mismo ritmo que la nuestra.

En algunas fechas concretas del año, hago memoria a la fuerza. No me lo propongo, ni siquiera me apetece expresamente, pero el calendario me empuja por las calles más familiares con imágenes, sonidos, sensaciones de otro tiempo.

Supongo que soy afortunada. Desde hace más de veinte años, vivo en la calle paralela a aquella en la que transcurrió mi primera infancia, y aún reconozco la inmensa mayoría de las fachadas, muchas tiendas. En cualquier caso, es notable la caducidad de los comercios de mi barrio. Muchos grandes negocios, con aparentes garantías de futuro, se hundieron antes de que yo lograra completar el periplo que me devolvió al lugar del que nunca debería haberme marchado. Sin embargo, ahí siguen las dos floristerías en las que compraba mi madre y ninguna de las dos ha cambiado mucho. La más grande conserva la decoración de siempre, y hasta el aire parece el mismo que respiré tantas veces siendo niña. La más pequeña sigue pareciendo un patio, imagino que incluso desde antes. Yo no la recuerdo de otra manera.

Desde mi casa hacia la glorieta de Bilbao, el catálogo de resistentes incluye un taller de reparación de calzado de los que no pueden quedar muchos en todo Madrid, dos farmacias, una churrería que estuvo muchos años cerrada antes de volver a ser un negocio floreciente, una ferretería y, eso sí, algunos bares. También sobrevive una peluquería de señoras, la decana en estas calles donde ahora brotan los peluqueros como setas después de la lluvia. Y un poco más allá, en la calle de Luchana, la papelería-imprenta Salazar. No recuerdo la primera vez que fui hasta allí, pero estoy segura de que mi cabeza no llegaba a la altura del mostrador, como no llegaron después las de mis hijos, que desde hace muchos años van allí por su cuenta. Para nosotros es, desde luego, un negocio familiar, porque a él acudimos todos los miembros de la familia, cada uno por sus propios motivos.

“El catálogo de resistentes incluye un taller de reparación de calzado, dos farmacias, una churrería, una ferretería y algunos bares”

Desde mi casa hacia la plaza de las Salesas, puedo contar mis recuerdos con los dedos de una mano. Está el mercado de Barceló, por supuesto, mucho más bonito ahora, en su inmaculada vestidura blanca, pero al cabo el mismo, porque en él siguen vendiendo y comprando, si no todos, sí muchos de los que llevamos décadas haciéndolo. Más allá, todavía abre sus puertas a diario una cestería casi inmortal, y la única pastelería superviviente de las muchísimas, buenísimas, que saciaron mis apetitos infantiles. Los vecinos de mi barrio siempre le agradeceremos al repostero catalán que la gestiona en la actualidad que no le haya cambiado el nombre, La Duquesita, y haya mantenido en lo esencial los muebles y la decoración. La misma gratitud guardo a los dueños de la óptica de la calle de Hortaleza que ocupa hoy el local del almacén de semillas Robustiano Grueso, las paredes revestidas de cajoncitos que me fascinaron durante tantos años intactas aún, como el letrero sobre la fachada. Sin embargo, la fabulosa frutería de la calle de Fernando VI ha caído, y la aún más esplendorosa pescadería que había enfrente cayó también, como tantas y tantas tiendas que hoy son peluquerías, tiendas de diseño, gimnasios, clínicas de fisioterapia y locales de tatuajes.

Todos los días camino por mi barrio. Paso por delante de todas estas tiendas, viejas y nuevas, y de los bazares chinos intercalados entre ellas, pero sólo hago memoria, y comparo el pasado con el presente, en algunas fechas concretas. Entonces, en Navidad, en Semana Santa, en algunos días muy fríos del invierno o muy calurosos de la primavera, vuelvo a andar de la mano de mi madre.

Con ella, este año, como todos los años, he recorrido estas calles buscando pan de torrijas. Lo he encontrado, pero he recordado, uno por uno, los lugares donde ya no lo venden. Y he comprado canela, molida y en rama, y leche, y azúcar, y limones, y he vuelto a casa cargada de ingredientes pero también de recuerdos, con la nostalgia anticipada de imaginar lo que sentirán mis hijos dentro de unas décadas.

Entonces, quizá no hagan ya torrijas, pero, si no se han marchado de nuestro barrio, llegarán a echar de menos todas esas peluquerías que a mí, ahora, me sobran.

Font: Almudena Grandes – El País

L’alternativa de les ciutats semiprivades

El PP ha presentat a la comissió d’economia del Congrés una proposició no de llei per crIuForn_8_300x300ear a Espanya el que es coneix com a Business Improvement Districts (BID). Ells en diran Districte de Millora Empresarial, però des de l’any 1969, quan al Canadà van crear el primer, ha rebut noms com Àrea de Millora de Negoci, Zona de Revitalització Econòmica o Àrea de Serveis Especials. A Catalunya, el Govern treballa en una figura que anomenen Comunitats de Promoció d’Iniciatives Empresarials.

La cosa va que tots els comerciants d’una zona (tots; si un de sol no hi vol contribuir, no hi ha BID) paguen una quota a l’Ajuntament per finançar serveis extres com llums de Nadal, promocions comercials o actes lúdics, però també més neteja i seguretat. El resultat és una gestió público-privada de zones comercials per fer-les més atractives. A favor? Revitalitzen el comerç de ciutat, tan castigat pels centres comercials dels afores, i hi porten turisme. En contra? En una mateixa ciutat pot haver-hi barris de primera i de segona, barris “bonics” i “lletjos” i barris que de la nit al dia es posin de moda, que això faci pujar els preus de pisos i locals i que els veïns de tota la vida hagin d’acabar marxant per la pressió especulativa. La cosa, portada a l’extrem (i salvant les distàncies), seria allò de: ¿permetem construir al poble una fàbrica contaminant, però que ens donarà feina? Salut a canvi de feina? Aquí entenc que del que es tracta és de fer front als monstres comercials que han despoblat els centres, però amb un dubte: els ajuntaments han d’intervenir en una iniciativa privada?

Font: Iu Forn – Diari Ara

El comerç de proximitat i la personalitat de les nostres ciutats

VanessaCampos_bigHui els propose que fem un exercici de visualització. Proven a tancar els ulls i pensen en el centre de la seua ciutat un dels dies d’aquesta setmana pròxima a les festes nadalenques. Quin tipus d’establiment hi veuen? Si, són tot grans botigues de grans cadenes que tenen la mateixa distribució ací que qualsevol altra ciutat del món. Què diferencia la principal artèria comercial de València de la de qualsevol ciutat occidental de grandària similar? La veritat és que a banda de la temperatura, les diferències cada vegada són menors. Parle de València perquè és la ciutat més propera al meu lloc d’origen, però podríem dir coses semblants de qualsevol altra gran ciutat valenciana.

Ara proven a repetir la mateixa visualització del centre de la seua ciutat durant aquestes dates, però durant la seua infantesa (25/30/40… anys enrere). Què veurien? Si, hi ha grans cadenes comercials però també hi ha les xicotetes botigues del comerç de proximitat. Eixos establiments especialitzats on podies trobar els productes més específics, a una bona relació qualitat-preu sobre tot tenint en compte que les persones que les regentaven eren coneixedores al mil·límetre del producte que venien i sabien captar les necessitats de la seua clientela. Moltes vegades inclús coneixien al client pel seu nom. Molts d’aquests establiments estaven i alguns encara estan en edificis històrics que són una joia de l’arquitectura dels S.XIX o XX i el seu mobiliari i decoració et portava a altres moments del temps.

Els posaré un exemple que aquelles persones que han anat “de llibreries” segur que entenen. Se’n recorden de l’ultima vegada que compraren un llibre recomanat per la seua llibrera i els va encantar? Els parle d’experiències, eixa persona amb la que estableixes una relació de confiança i que acaba coneixent els teus gustos literaris i té l’ofici de recomanar-te el llibre que t’agrada llegir. D’això se’n diu tenir ofici, d’eixe ofici també forma part l’atendre a la clientela amb eixa manera de ser mediterrània que tenim la valenciana gent. Eixe tenir ofici, és també el que és capaç d’aportar-li al fet de comprar un valor afegit.

En termes de consum en un món globalitzat, la gent demanda cada vegada més consumir experiències més que merament productes físics. Aquesta tendència és encara més evident en el cas del turisme: el turisme és, cada vegada més, experiencial. Les nostres ciutats com a ciutats valencianes, amb una personalitat pròpia i diferent a qualsevol altres ciutats, poden oferir tant als locals com als visitants experiències de compra diferents a les que es poden trobar en altres llocs del món. Eixe potencial de diferenciació passa per que l’oferta comercial incloga el comerç de proximitat amb els seus locals xicotets carregats d’història.

Pense ara en el centre de València i cada vegada que recorde les tendes de souvenirs que venen vestits de flamenca se’m parteix l’ànima. Els vestits de flamenca són un tret característic molt bonic de les ciutats andaluses i faran be d’aprofitar-lo, però no formen part de la cultura valenciana que no és ni millor ni pitjor si no senzillament diferent. Això no ens ajuda a consolidar una imatge diferenciada del que és València. El mateix passa en altres ciutats valencianes.

En la meua opinió, una tasca important a fer de manera coordinada per part dels ajuntaments i la Generalitat en matèria de comerç i turisme, seria la realització d’un pla director de dinamització de comerços de proximitat. Començant per fer un cens a tot el territori valencià de comerços històrics de proximitat, identificant aquells que operen en un local que tinga trets arquitectònic característiques i/o que venguen o preparen algun producte de caràcter eminentment local. A partir d’ací es podria incloure els comerços més representatius en les guies turístiques contextualitzant-los amb el moment de la història en el que foren creats i amb els monuments que hi haja prop d’ells. L’objectiu hauria de ser identificar i aprofitar les sinèrgies potencials que poden haver entre els sectors comercial i turístic per aconseguir mantenir el comerç de proximitat com a part de l’activitat econòmica de les nostres ciutats.

En altres llocs ja s’han fet algunes iniciatives en aquesta línia, així en l’any 2015 Barcelona va aprovar un Pla de protecció de comerços històrics (la ciutat va canviar l’alcaldia però aquesta política continua), pla al que també va donar suport el Govern català. La proposta que plantege en el paràgraf anterior és més ambiciosa que la que està en marxa a Barcelona des del 2015, atès que no només es tracta d’aconseguir que aquells comerços que estan en un local emblemàtic baixen la persiana. Si no que, pense, que l’objectiu hauria de ser el conservar i posar en valor els actius intangibles (el Know how) del comerç de proximitat.

En definitiva, l’ànima valenciana del nostre comerç de proximitat pot ser una font de generació d’imatge pròpia diferenciada i d’activitat econòmica que pot generar llocs de treball estables. La que escriu pensa que en l’oferta comercial d’una gran ciutat valenciana ha d’haver lloc per a les grans cadenes però també per al comerç de proximitat.

Empresa previsora val per dos

foto3Diu la dita que “persona previsora val per dos”. Estem davant d’una situació atípica important: l’1-O, sobre la que no pretenc fer aquí cap valoració política, sinó només cridar l’atenció sobre la necessitat de fer plans de contingència davant de situacions que poden tenir conseqüències importants per a les empreses.

El que correspon és fer un mapa de riscos. A tal efecte el primer és determinar quins són els escenaris finals possibles i les seves conseqüències en tots els sentits (vendes, subministraments, tresoreria…) a curt, mitjà i llarg termini per a la nostra empresa. Les conseqüències seran clarament diferents per a un allotjament turístic que per a una indústria de materials semielaborats amb proveïdors i clients fora de Catalunya. Pot ser interessant tenir en compte com afectarà cada escenari a la nostra competència i, de retruc, a nosaltres.

“S’han de fer plans de contingència davant de situacions que poden tenir conseqüències importants per a les empreses”

Els escenaris que creiem que no tindran conseqüències per a la nostra empresa els podem depreciar a aquets efectes. Hem d’assignar un cost o benefici a cada conseqüència i sumar-lo per a l’escenari.

El segon és assignar a cada escenari amb conseqüències una probabilitat que succeeixi. Si multipliquem el cost/benefici de cada escenari per la seva probabilitat tindrem la classificació del seu impacte.

Amb aquesta classificació al davant ja sabem per a quins escenaris convé fer plans de contingència, bé sigui per capitalitzar al màxim els seus beneficis o per minimitzar els seus perjudicis.

“Si multipliquem el cost/benefici de cada escenari per la seva probabilitat tindrem la classificació del seu impacte”

Hi ha dues qüestions que sembla que preocupen especialment alguns empresaris:

  1. On depositar la tresoreria sobrant de l’empresa? Al 1974, a la revolució dels clavells de Portugal, la banca va ser nacionalitzada i es van limitar las extraccions d’efectiu a 20.000 escuts al mes. Més recentment tots hem vist el “corralito” a Grècia. En aquest moment existeix llibertat de moviment de capitals a tota la comunitat europea.
  2. Si un dia es rep una notificació indicant l’obligació d’ingressar els impostos i cotitzacions de la Seguretat Social a una administració diferent a l’habitual, què hem de fer? Hi ha qui diu consignar a un notari. Uns altres diuen “ingressa a la que vulguis” perquè al final es posaran d’acord i l’ingrés serà vàlid.

Com a ciutadans podem preferir un escenari o un altre, però com a empresaris els hem de preveure tots i actuar en conseqüència.

La petrolera Shell va sortir enfortida de la crisi del petroli dels anys 70 perquè tenia un llibre amb l’escenari i els plans de contingència (que eren encertats). Només van haver de treure’l del calaix i aplicar-lo.

Jordi Tarragona Coach i Conseller d’empresaris