Dues qüestions principals

Aquest darrer mes de gener, tot just encetant el 2022, he mantingut algunes converses amb diferents socis de PIMEComerç; i en totes elles ha aparegut, com a mínim comú denominador, la incertesa. Resumidament, aquesta incertesa podríem sintetitzar-la en dues qüestions principals: per una banda, l’esdevenidor a curt termini del comerç de proximitat, i, per l’altra, la inseguretat jurídica.

Pel que fa a la primera qüestió, està sobretot relacionada amb la competitivitat del mateix sector envers altres formats de venda i/o ordenació comercial. Observem com en aquest darrer 2021 la facturació de l’e-commerce ha estat de 23.000 M € (i es preveu que sobrepassi els 25.000 M € el 2025). El 75% dels consumidors que escull aquest format de compra ho fa, de manera preeminent, per raons de comoditat (i no tant pel preu). Per tant, sembla inapel·lable la necessitat de potenciar, encara més, aquest atribut per part dels establiments físics: fidelitzant millor els seus clients, atraient-ne de nous, establint comunicacions periòdiques, integrant solucions digitals a la seva mida i valorant el tracte humà i de confiança.  En segon lloc, i referent a la inseguretat jurídica, preocupa –i molt– la viabilitat dels professionals autònoms del comerç de cara als pròxims anys, tenint en compte la proposta “d’actualització” de les cotitzacions que, més aviat, es llegeix com la crònica d’una mort anunciada. Així mateix, el relleu generacional és quelcom medul·larperquè el comerç local persisteixi en el temps; però, realment, la política fiscal acompanya? Val més que el comerciant estigui constituït en règim d’empresa familiar, en cas contrari l’impacte de l’impost de patrimoni (pràcticament inexistent a d’altres CA o estats de la UE) o l’impost de successions i donacions (havent-se aprovat la modificació de la bonificació de pares a fills que passava del 99% al 60%, l’abril de 2020, durant la primera onada forta de COVID19), poden deixar-lo sense gaires opcions de futur.   Hi ha també altres qüestions que caldria debatre, com per exemple què és exactament el concepte del Same level playing field en el comerç, i si aquest s’està realment complint. Seguirem parlant-ne.  Miquel de Garro Director de PIMEComerç

L’online és la solució al comerç de casa nostra?

Darrerament estem observant l’aposta decidida que les administracions, via subvencions, indueixen el petit comerç a digitalitzar els seus negocis per ampliar la seva canalitat i amb ella les seves opcions de poder vendre a un públic més nombrós i d’un àmbit geogràfic més gran.

Sembla com si no tenir la tan anhelada web comercial et situï fora de mercat, fora del futur, però el gran dubte que mirarem d’esmenar és: cal?

Mirem què està passant al nostre entorn.

 La major part del nostre comerç està format per estructures minúscules, molt sovint unipersonals. Amb aquesta primera premissa, ja se’ns planteja el primer dubte. Com ho farem? Com mantindrem aquesta botiga virtual, amb els seus continguts, les actualitzacions dels estocs, les respostes als nostres potencials clients, els enviaments, les recollides…? És evident que haurem d’ampliar la nostra plantilla, o bé hi haurem de destinar moltes més hores.

Si el que volem vendre és un article del qual no tenim l’exclusiva, si realment volem que algú ens tingui en compte, ens haurem de posicionar als primers llocs dels cercadors, i segons ells, la majoria de vegades això es fa amb un criteri de preu: el més barat.

Així doncs, ja tenim el primer obstacle, hem encarit els nostres costos (construcció de la botiga virtual i el seu manteniment), hem de pagar al Sr. Google perquè ens situï en un lloc digne i ara, per semblar més trempats, ho hem de fer més barat que ningú. Resultat: marge pèssim, segurament inexistent, estructura més feixuga i cara, etc.

Després de veure que la venda pot resultar un maldecap per al nostre negoci, mirem un xic més enllà. 

És cert que les vendes online han tingut uns increments notables de facturació, sobretot amb motiu de la pandèmia. Recordem que, a casa nostra, mentre estàvem tancats per obligació, i només podien obrir els comerços essencials, vàrem veure com el comerç online s’inflava a vendre de tot amb total complaença de les administracions i saltant-se totes i cada una de les normes que regien la gestió pandèmica. Paquets entregats en mà, sense confinaments territorials, sense desinfecció, en resum, sense control.

Aquesta praxi, òbviament, ha fet entrar al canal gent que fins aleshores ni s’ho havia plantejat, i molts potser s’hi quedaran… Treballarem per recuperar-los.

Amb tot, les dades són curioses, ja que quan parlem del comerç electrònic, hem de saber que per primera vegada comprem més a les empreses establertes fora del nostre país que a les de casa nostra. Això implica que els impostos, tot i que revisats per la UE, encara els són favorables i, per tant, amb la nostra botiga poc hi podrem fer per igualar-nos en condicions, a part d’empobrir el nostre país.

 Ara ja podem afirmar que hi ha un escenari de futur, dibuixat per la UE, que implica uns esforços mediambientals que en el cas de casa nostra, i com sempre, ens ha semblat que no ens concernia. Aquest esforç serà més acusat i dur per no haver fet els deures abans. Parlem de les emissions de CO2, que seran d’obligat compliment el 2030.

Un cop més, l’estratègia del comerç electrònic és diametralment oposada als interessos que es demanen, per què? 

Quina empremta deixa un paquet de les dimensions d’una capsa de sabates que rebem a casa nostra 24 hores després de fer-ne la comanda? Sabem que la majoria de les càrregues que porten les furgonetes que reparteixen el comerç online no són completes? Per què no ens diuen a la factura quina és l’empremta de CO2 inherent al paquet que hem rebut? I si el tornem perquè no ens agrada? Quin cost ecològic suposa?

Cada dia veiem a les nostres carreteres milers i milers de furgonetes que es dediquen just a això, i que omplen les vies i generen unes emissions brutals.

Això s’ha acabat. Aquest sistema no és sostenible; cal tornar enrere, i no ho diem nosaltres, també ho diu el més gran, Amazon, que ja està buscant locals urbans per establir el seu negoci de distribució. 

El comerç local, molt més net, en termes ecològics, tindrà la seva oportunitat, i l’hem d’aprofitar.

En l’àmbit territorial, també en veiem les conseqüències, quan s’està ocupant sòl industrial per aixoplugar empreses logístiques que no ens aporten gaire cosa en termes d’ocupació i, sobretot, de qualitat d’aquests llocs de treball, saturació de les vies de comunicació pròximes i empobriment de les poblacions on s’estableixen aquestes empreses. Quan les polítiques industrials van dirigides cap a aquest sector, la indústria, aleshores omplim de personal els municipis on s’han establert i de riquesa els nuclis comercials propers, dinàmics i pròspers.

Per tant, i com a resum, certament ens hem de digitalitzar, però per millorar en els processos, amb la fidelització i amb la gestió dels nostres comerços, i no posant-nos a la gola del llop.

Ens cal donar valor al servei, a la proximitat, a l’especialització, etc, i per fer-ho, ens cal formar-nos, preparar-nos i fer del comerç un ofici desitjat, amb molts emprenedors que treballin per la dinamització dels seus espais i per la modèlica gestió dels seus negocis.

Els botiguers i comerciants volem pujar un graó més; som empresaris, ja que contractem gent, paguem impostos i fem prosperar el nostre país arriscant el nostre patrimoni.

Ara bé, per dur a terme aquesta transició necessitem la complicitat de les patronals com PimecComerç, que sempre ha estat al nostre costat, i que ens defensen i ens assessoren.

 Acabo, doncs, amb la resposta a la pregunta del titular, i aquesta és rotundament que no.

Font: Joan Vila

THE CYCLERY

Centres comercials: l’oci és el nou negoci en l’era del comerç digital i la crisi de la COVID-19

Més restauració, més espais oberts i verds i menys botigues són les noves claus per reformular aquests centres

El canvi s’estava entreveient, però la pandèmia ha acabat de transformar l’escenari per als centres comercials a Espanya. Aquests es van convertir en un filó per a promotors i empresaris del retail, que es beneficiaven de les facilitats que el model aportava a un consumidor que veia créixer el seu nivell de vida, ni imaginava què era comprar per internet i no dubtava a desplaçar-se amb el seu vehicle cap als afores de la ciutat de torn per a tenir-ho tot a prop.

Així van proliferar bona part dels 567 centres comercials que hi ha a tot el país i que ocupen més de 16 milions de quilòmetres quadrats. Però avui cada telèfon és un centre comercial de butxaca i aquestes instal·lacions necessiten nous atractius per a contrarestar el cop que la digitalització ha donat a les botigues físiques, els seus principals clients tradicionals. I enmig de tot això va arribar el coronavirus per a imprimir una accelerada de vertigen a aquesta reinvenció. Segons el director de l’Associació Espanyola de Centres i Parcs Comercials (AECC), Eduardo Ceballos, la COVID dibuixarà un «nou panorama» al sector, basat en l’«oci i la diversió» i en espais més oberts i verds.

El director de l’AECC no descarta algun tancament per la crisi, però destaca que les vendes anaven creixent «entre un 1% i un 4%» en els cinc anys previs i es declara «molt optimista» de cara al futur per a aquells que se sumin a la «tendència cap a l’experiència» que impera actualment.

L’associació no disposa de dades sobre l’evolució dels usos de superfície, però assegura que l’oci i la restauració ja ocupen de mitjana un 30% del total del sòl nacional i constata que molts han optat per abandonar el retail per a especialitzar-se en altres branques més vinculades amb això que el sector en diu «creació d’experiències». Consultores com Deloitte coincideixen a assenyalar que molts centres pateixen una gran necessitat de reposicionar-se si volen evitar abaixar les persianes.

Laetitia Ferracci, directora executiva d’operacions d’URW, empresa propietària de vuit centres comercials a Espanya, confirma que el sector ja es preparava per al canvi i que la COVID ha actuat com a «accelerador» en aquest procés. La clau ara, apunta, és proposar a l’usuari una «àmplia gamma d’experiències molt més allà del shopping», especialment en «oci i restauració». Per a il·lustrar aquesta voluntat renovadora posa l’exemple de La Maquinista, centre comercial del grup situat a Barcelona i que ha invertit 42 milions d’euros en una profund rentat de cara. «Hem donat entrada a grans marques i ampliat i renovat l’oferta de restauració, millorant l’experiència d’oci i de compra del visitant». En altres instal·lacions, URW ha optat per exposicions d’art o exhibicions de start ups tecnològiques perquè el visitant provi alguns dels seus productes d’última generació. El centre comercial més gran del país, Puerto Venecia, a Saragossa, també ha dut a terme una inversió de 8 milions per a, segons la seva gerent, Yolanda Gimeno, «millorar l’experiència» a través del redisseny de zones exteriors. Aquesta és una altra de les potes fonamentals del nou paradigma, segons coincideixen tots els consultats. «La visita ja no només es basa en una àmplia oferta comercial sinó en l’elecció d’espais oberts, sostenibles i segurs», afegeix Gimeno.

Grans empreses en crisi

A qui sí que s’ha emportat per davant la pandèmia ha estat a un altre dels grans actors del sector a Espanya, Intu Properties. La multinacional britànica, promotora de quatre dels centres comercials més grans d’Espanya -entre ells el mateix Puerto Venecia- i amb dos més, encara més ambiciosos, projectats, va entrar en suspensió de pagaments el 2020 en no poder fer front al forat de 5.000 milions d’euros que li va provocar la crisi sanitària. Per a obtenir liquiditat, aquest gegant del sector s’ha vist obligat a vendre tres dels quatre centres a Eurofound, el partner amb el qual es va aliar a Espanya.

El soci director d’Eurofound, Salvador Arenere, va assenyalar que el sector ja estava en transformació i que la COVID només ha estat el catalitzador. Per a Arenere, el model d’èxit en aquest nou tauler postpandèmia és «un mix d’oci i comerç: grans espais oberts amb oci, sobretot infantil, i botigues», opina. El dirigent d’Eurofound assenyala que el gran canvi arribat amb la COVID és que ara el consumidor exigeix que els centres estiguin a l’aire lliure.

Malgrat que el creixement del sector està congelat des de la crisi financera (en els últims cinc anys s’han construït el mateix nombre de metres quadrats que només el 2008, quan se’n van inaugurar 30), la companyia espanyola està intentant fer-se amb els dos actius projectats per Intu a Espanya, un a Torremolinos (Màlaga) i un altre a Paterna (València), i que estan aturats als tribunals per disputes amb les administracions autonòmiques sobre el seu impacte ambiental.

En aquest sentit, Arenere denuncia que els promotors són tractats de forma molt diferent en funció del color del govern autonòmic, des de la «llibertat absoluta» que ofereixen en la seva opinió alguns territoris com Madrid (líder en nombre de centres comercials i en densitat de sòl comercial per habitant) a les restriccions d’altres com Catalunya, que disposa de la meitat d’aquestes instal·lacions i també de metres construïts malgrat tenir un milió més d’habitants que Madrid, segons dades d’AECC.

Mateo L. Belarte

Diari de Girona

Las ventajas de comprar en el pequeño comercio

Disfruto comprando en comercios pequeños; al placer de pasear, se suma la comodidad, son un motor de consumo de productos locales, generan puestos de trabajo, y el trato es personalizado. Los últimos estudios realizados en España demuestran que el dinero que se gasta en las tiendas próximas sigue circulando en la misma zona 3 veces antes de diluirse en la economía general.

Un pueblo, una ciudad, sobreviven gracias a la economía que éstos generan. Si los vecinos no consumen en ellos, el lugar comenzará a despoblarse.

Lo que ocurrió en París puede servirnos de ejemplo: las moles ubicados en el extrarradio cercenaron las boutiques de barrio y despoblaron las calles. Las consecuencias negativas llegaron en cadena. Era difícil encontrar una tienda de comestibles, un relojero, una librería.

No pretendo demonizar a los grandes centros comerciales (las catedrales del siglo XXI). Forman parte de nuestro tejido empresarial. Sin embargo, comprar en las tiendas locales, es invertir en nuestro entorno y en nuestra calidad de vida.

Engullido por otro tipo de tiendas con menos personalidad, el comercio local crea comunidad, cercanía física y seguridad, ofrece artículos exclusivos, compramos con más juicio, comercio y ocio se complementan. Hay movimiento en las calles, y vida en el municipio.

Cuando los hábitos de consumo están cambiando, el pequeño comercio debería competir con el buen gusto, y la excelencia en la calidad del servicio: dependientes cualificados, amables, cercanos, y que no olviden nunca el poder de una sonrisa.

Mar Casas

Cadena Ser