«La desregularització d’horaris suposaria la pèrdua de la dona professional al sector del comerç»

Part de l’entrevista a Eva M. Gajardola a la Revista comerç.cat.

Image

Quines han estat les principals actuacions que ha dut a terme dins la UGT en l’àmbit del comerç?

L’actuació més constant i a la qual dedico molta part del meu temps és l’assessorament i acompanyament als comitès d’empresa nous i als seus delegats, però en aquests anys a la UGT he col·laborat en nombroses activitats, com els casals d’infants per a nens i nenes de pares treballadors del comerç durant la campanya de Nadal de 2009, la campanya de sensibilització de les condicions dels treballadors del comerç l’any 2010, mobilitzacions en contra de la desregularització dels horaris en grans magatzems, representativitat davant entitats com la Taula de Comerç o el Consell Assessor de Comerç de la Generalitat i diverses activitats en defensa de l’actual model comercial a Catalunya en matèria d’horaris comercials, entre d’altres moltes accions que hem dut a terme.

Quines considera que són les peculiaritats del comerç a Catalunya?

La tradicional trajectòria comercial de Catalunya ha aconseguit que les nostres ciutats es converteixin en ciutats de compres per excel·lència. L’expansió d’un comerç especialitzat, combinat amb el comerç tradicional i la implantació de les grans superfícies, ha permès que Catalunya mantingui un equilibri inusual. Per això, el sector del comerç es defineix com un dels motors de la nostra economia i com a model integrador de la nostra societat. Però és un model de creixement impulsat per estratègies empresarials que basen la competitivitat de les empreses en el baix valor afegit, els costos salarials baixos, l’ús de mà d’obra poc qualificada, la precarietat laboral i el benefici a curt termini, amb la renúncia consegüent a la modernització, a la innovació i a la competitivitat de qualitat. Unes característiques agreujades darrerament com a conseqüència de la crisi econòmica.

Com són les condicions laborals dels treballadors del sector en relació a d’altres comunitats o països?

Les nostres condicions laborals en matèria de salaris i horaris són una mica millors que a la resta d’Espanya, a excepció del País Basc, però només pel que fa a empreses que operen amb aplicació de conveni d’ordre provincial o autonòmic. Les empreses de comerç que operen amb conveni d’ordre estatal o d’empresa tenen les mateixes condicions que a la resta de l’Estat. Si ho comparem amb altres països d’Europa, de forma generalitzada estem per sota, ja no tan sols en condicions laborals sinó també en prestigi de professió.

Com ha afectat la crisi en aquest sentit?

L’any 2008 treballaven al comerç unes 400.000 persones; a finals del 2012, les persones ocupades al comerç son d’unes 286.500. Tot això es tradueix en un enduriment de les ja precàries condicions de treball, ja que les plantilles actuals són les més ajustades des que va començar la crisi, i això fa que els treballadors tinguin més càrrega de treball i més inestabilitat horària. Durant les campanyes de Nadal i rebaixes no es reforcen les plantilles, el que es tradueix en més hores de treball. Les dones són les que resulten més mal parades, així com els joves. Les dones abans representaven el 72% i ara s’ha reduït al 65%, mentre que els joves de 16 a 29 anys han baixat un 11,2%.

Com compagina el petit botiguer la seva vida laboral i familiar, tenint en compte que a Catalunya proliferen les empreses unilocalitzades?

Aquesta conciliació queda relegada a la mínima expressió, disposant única i exclusivament dels diumenges i festius de no apertura i sempre dependents d’altres per tal de cobrir les necessitats diàries, ja que el principal problema dels horaris comercials és la dissociació amb la resta de sectors productius de la societat. Són necessàries polítiques de recolzament d’horaris per al sector serveis, ja que les que hi ha no són adequades a les nostres necessitats.

Quins perjudicis per a aquesta conciliació suposaria la desregularització d’horaris comercials?

Està clar que si això passés, la primera conseqüència seria la pèrdua directa de les dones professionals del sector. Encara al segle XXI, les dones són les que majoritàriament porten el pes específic de la conciliació, i en el comerç representen el 67% de les plantilles, de les quals el 62% són mares. A més, això portaria a una desregularització més important dels horaris dels treballadors, ja que les empreses estarien més hores obertes al públic però això no tindria una conseqüència directa en els llocs de treball. El que pot passar és que els horaris es converteixin en “xiclets”, que s’estirin en funció de les vendes, els clients i les franges horàries. Així mateix, posaria en perill d’extinció aquest inusual equilibri que tenen els diferents formats comercials que conviuen en l’actualitat. El petit comerç tindria moltes dificultats per poder competir davant els grans formats comercials, i fins i tot podrien desaparèixer. A més, trencaria la cohesió social que aporten als barris els nostres eixos comercials.

Anuncis

Crear amb poc producte: tot és un tema d’emocions

Image

Una presentació ben pensada, productes adequats al nostre mercat, un tracte personal i una atmosfera conceptual estimulen al client a que es senti molt gust a dins la botiga, que hi passi més estona i que augmenti les probabilitats que hi acabi comprant…

Això és el que havien d’aconseguir a la botiga de calçat infantil de Vic. No és necessari que comenti que el tracte és òptim, per tant, només necessitem crear un desig de compra en aquesta botiga.

Tot comença de la següent manera…

El producte no arriba i fa bon temps. Necessitem actuar. Necessitem crear un impacte visual encara que no hi hagin suficients articles per exposar.

Unes caixes de fruites, un vinil ben vistós, amb una gama cromàtica del més comercial i elements com la fruita i la verdura amb aspecte natural.

Ja tenim l’aparador fet, però ara hem d’ubicar les mostres a la sala de venda. Busquem vincles amb l’aparador i construïm el que tècnicament anomenem “línia vermella”, es a dir, una versió escenogràfica del concepte “fruiteria” a l’interior de la botiga. Agrupem famílies de sabates, intercalant espais entre les unes i les altres, creant volums visuals, i per últim, utilitzem el packaging de les firmes, que ens ajuda dissimular els “buits”.

Físicament hi ha poc calçat. Òpticament, no s’aprecia.

Poc després de finalitzar la nostra petita “obra d’art”, comencem a observar com la gent reacciona.

Una dosi ben fresca per als més experts compradors: els nens.

 

Bibiana Becerra

Aparadorista/visual merchandiser

Esteu deixant morir el comerç

Image

 

El comerç està en una situació dramàtica. Els partits polítics, el govern, la societat en general no són conscients de la greu situació en que es troba el petit i mitjà Comerç d’aquest país. En els darrers anys hi ha hagut una caiguda de la demanda brutal provocada, és cert, per una crisi molt dura, però també per la manca de confiança en el sistema que han generat els propis mitjans de comunicació, una administració inconscient, i els bancs i caixes, que han liquidat gairebé tots els crèdits.

 

Els comerciants, a Creu Coberta, i creiem que a tota Barcelona, hem tingut la pitjor campanya nadalenca en molts anys, i aquesta campanya representa, per a molts dels comerciants, el 25% del negoci anual. Avui per avui, més del 50% del petit i mitjà negoci té pèrdues. Moltes de les empreses tenen una rendibilitat de menys del 12%, i això és insostenible. No es pot invertir ni en l’estoc, ni en la imatge del local, ni en publicitat… Els comerciants fem el que podem. Hem hagut de baixar preus per mantenir el mateix número d’unitats venut, ens les hem hagut d’enginyar amb mil i una promocions i descomptes per animar les vendes. A més la pujada de l’IVA gairebé en tots els casos l’hem assumit nosaltres, sense repercutir en el preu final, sinó rebaixant-nos el nostre marge de benefici.

Aquest menor poder adquisitiu dels catalans ha vingut compensat, en part, amb l’arribada de turisme, que ajuda a mantenir un sistema que, sense aquest, estaria abocat a la ruïna. Des del 2006, fa set anys, molts de nosaltres, no tenim una rendibilitat positiva sostinguda.

A aquesta situació, hem d’afegir-hi la delicada i fràgil situació dels autònoms que som la majoria de petits i mitjans empresaris. A més a més d’haver de suportar una imatge difosa per l’estat massa sovint de l’autònom com a defraudador, no disposem de cap ajuda de l’administració. La nostra càrrega fiscal s’eleva al 24%, quan les grans empreses tributen només el 4% i el crèdit està completament tancat per a nosaltres. Per això, enguany, ja som 50.000 autònoms menys.

Hem arribat a un punt i a part. Cal una resposta urgent que doni senyals d’estímul als empresaris i emprenedors. En primer lloc, un gran pacte d’estat on es posin d’acord els governs, la patronal i els sindicats, amb el suport dels bancs. En segon lloc cal inversió. I això representa que els bancs i caixes es comprometin, mitjançant l’estat, a noves línies de crèdit ICO a empreses, tutelats si es vol per la mateixa administració. Amb això ha d’haver indefugiblement una baixada del tipus d’interès. Si els bancs no ho volen assumir, ha de ser l’estat també el que pugui concedir crèdits directament. El diner ha d’arribar a les empreses. I també, és clar, els crèdits han d’obrir-se al consumidor, que és el nostre principal client.

En quant als autònoms valdria la pena incidir també en els crèdits, baixar els tipus d’interès, reduir les cotitzacions de forma temporal a la Seguretat Social, eliminar les clàusules que permeten embargar l’habitatge als autònoms, facilitar-ne el seu establiment…

Cal, a escala més petita, derivar el turisme a tots els eixos comercials de la ciutat, per a que es distribueixi bé. Iniciatives poc costoses però rentables han de servir a l’Ajuntament potenciar aquest consum per mitjà del turisme i del consumidor local. Així mateix el paper clau de Barcelona Activa i alguns primers programes com el Reempresa han de servir per a aportar‐nos emprenedors. Per acabar-ho d’adobar no pot ser que des del Govern Central s’aprovin decrets llei que ens perjudiquen, com el de llibertat d’horaris comercials, pressionant en contra del petit comerç.

Cal, en darrer terme, agilitzar tota la tramitació burocràtica per als comerciants. Es necessita una finestreta única de forma urgent que ens faciliti la feina. No hi contribueix, tampoc, una imatge en perpetua crisi del sistema que ofereixen els mitjans de comunicació. Parlar de nous valors, d’empresaris joves, de noves iniciatives, de premis, d’empreses d’èxit, de models… ens ha de servir per reafirmar la confiança en el nostre comerç català. Un compromís dels grans mitjans per afavorir una imatge positiva del comerç i del consum ha de ser imprescindible.

Els empresaris, comerciants, emprenedors, som el principal motor de l’economia d’aquest país. Un comerç viu tindrà capacitat de contractar persones i reduir l’atur. Un comerç viu tindrà capacitat d’incrementar nòmines i les rendes. Un comerç viu ens permetrà tenir una oferta atractiva i més turisme de qualitat. Un comerç viu ens permetrà tenir uns carrers més il·luminats, més dinàmics, més generadors de riquesa.

Francament, no sé a què esteu esperant.

Lluís Llanas i Rigol
President de l’Associació de Comerciants Creu Coberta

La ciutat, la nova Targeta Urbana Vic i els altres actors de l’obra.

Dimarts al vespre la sala de l’Auditori de la Caixa Manlleu de Vic es va omplir de comerciants per assistir a la presentació de la Targeta UrbanaVic.

Tots els assistents a la taula presidencial van coincidir en la importància del moment. Segurament no era per menys aquest entusiasme. CentreVic, Illa Comercial GAP, Remei Estadi centre de comerç i l’Ajuntament semblava que havien aconseguit coordinar esforços per fer néixer aquesta nova Targeta.

Resumint d’una manera ràpida, la Targeta Urbana Vic és una targeta de fidelització que es podrà utilitzar a tots els comerços adherits pertanyents a aquestes tres associacions. El funcionament serà independent per cada comerç però servirà la mateixa targeta. Cada comerç decidirà el tipus de fidelització. I tot complint estrictament la Llei de Protecció de Dades.

És una iniciativa pionera. Allunyada de pseudotargetes bancàries plenes de trampes i només avantatges per les entitats bancàries. Es tracta d’un pas endavant per diferents motius.

Primer per aglutinar en un sol projecte les tres associacions de comerciants de Vic. Segon, per simplificar als clients la fidelització als seus comerços habituals i tercer fer-ho en un moment d’una crueltat econòmica important i generar il·lusió en el sector.

Però encara hi ha un parell de motius més. Un dels quals és que és una iniciativa pionera en identificar als nostres comerços veïns com a col·laboradors i no com a enemics. És l’inici per començar a construir una consciència de ciutat comercial lluny de la capelleta de cada botiguer.

I encara una cinquena raó. La targeta pretén anar més enllà. La Targeta Urbana Vic pretén ser una targeta de ciutat. Una targeta on la cultura hi sigui inclosa, l’Atlàntida per exemple. On els parquímetres hi puguin ser inclosos. On alguns serveis de l’Ajuntament hi siguin integrats, on la restauració hi tingui un paper important… Una targeta que traspassi el món del comerç.

Ahir a la presentació hi havia la Sra. Anna Erra, regidora de comerç de l’Ajuntament de Vic. Cal que ràpidament s’hi apuntin els altres actors de l’obra. Crec que el comerç crea i genera una activitat econòmica i social mai prou valorada.

No és cap secret que els carrers on l’activitat comercial és baixa o nul·la, són tristos, foscos a les nits. Les ciutats on el comerç no n’és una característica important és una ciutat sense vida. Els grans centres culturals és complementen amb oferta comercial. Les grans ciutats on les fires hi són un punt fort, gaudeixen de gastronomia i comerç de primer nivell.

Per tant en aquesta iniciativa s’hi ha de sumar la cultura, les fires, els mercats, la restauració, els museus, el turisme… I no només de l’àmbit públic, sinó també de l’àmbit privat.

Aquesta targeta serà un fracàs sí només ens la creiem els comerciants. O diguem-ho d’una altra manera. Aquesta targeta serà una bona targeta pel comerç però pot ser una molt bona targeta per la ciutat.

Que ningú es pensi que l’Atlàntida atraurà públic de fora sense poder complementar la seva oferta amb un passeig per les botigues de Vic. Que cap restaurador pensi a ampliar clientela forana girant l’esquena a les iniciatives del comerç. Que cap regidor cregui que les fires tindran èxit sense coordinar-les amb la resta de la ciutat. El comerç té clar que no som res sense els altres actors de l’obra.

Però sempre he cregut que cada actor pretén fer un monòleg davant d’un públic rendit als seus peus. Ignorant la resta de la companyia i fins i tot del director.

No diré que no s’hagin fet accions per combinar tots els actors. Segurament molts d’aquests actors es creuen prou superbs per no escoltar ningú més. Gran error.

El comerç de Vic s’ha posat al capdavant d’un projecte, dels més ambiciosos de la nostra història, com diuen des de CentreVic. Esperem sincerament que lluny d’aixecar enveges sigui capaç d’aglutinar tots els altres actors que conformen l’activitat socioeconòmica de la ciutat.

La ciutat, els nostres clients, i nosaltres mateixos ens mereixem posar-nos d’acord.

Xevi Cortacans Pujol – Muntanya de Llibres