Orgull de Plaça

TripAdvisor, considerat el web de viatges més gran del món, ha situat la plaça Major de
Vic entre les 20 places amb més encant de tot l’Estat; no n’hi ha cap més de catalana.

ERRA, Miquel“En la seva grandiositat solemne, Vic posseeix una plaça única que li dóna fesomia i caràcter”. Ho va escriure fa exactament 40 anys mossèn Eduard Junyent, a La ciutat de Vic i la seva història. Poc podia imaginar l’eminent arqueòleg i historiador vigatà que un bon dia, a través d’una xarxa anomenada internet, dels encants d’aquesta plaça se’n pogués fer ressò una plataforma de viatges, TripAdvisor, oberta a 350 milions de visitants únics cada mes i amb 96 milions d’usuaris registrats arreu del món. Un portal d’aquest web, Niumba, acaba de situar la plaça Major com una de les 20 amb més encant de tot l’Estat; la de Vic és l’única que hi figura de Catalunya.
“Fou l’existència secular del mercat a camp ras la que li ha donat l’origen i la formació. El mercadal originà la plaça”, recordava el mateix Junyent, en referència a un mercat –que es manté inalterable cada dimarts i cada dissabte– del qual es té constància des del segle IX. No seria fins als segles XVII i XVIII, però, que quedaria delimitat l’actual perímetre amb l’edificació de les cases. I és que fins a principis del segle XVII “els accessoris del mercat van envair la plaça amb modestes construccions destinades a estatges i obradors”. Curiositats com aquesta acostumen a sorprendre els turistes quan Xavier Cervera, guia i bon coneixedor de la lletra petita de la ciutat, els condueix pel centre històric. “Només la Plaça sola ja donaria per tota una visita”, assegurava aquest dissabte, després de guiar un grup de lleidatans. De fet, la plaça Major és, abans i tot de ser visitada, l’espai més conegut de la ciutat –i en això la càmera dels serveis meteorològics de TV3 hi té part de culpa–. Amb tot, un cop s’hi arriba “tothom quedat embadalit”, explicava Cervera. Més enllà de la immensitat i harmonia arquitectònica dels seus 7.600 metres quadrats, la Plaça convida a endinsar-se per la microhistòria que atresora cada una de les seves 53 porxades i dels edificis que la conformen.
“Mira, aquest edifici més estret, el de L’Snack, era un antic accés al pas de ronda de la muralla”, resseguia Cervera dissabte. Just a l’edifici del costat, dalt d’un balcó, s’alça una capelleta dedicada a sant Vicenç Ferrer, el predicador valencià que el 1409 va congregar milers de persones en favor de la pau. Per als més menuts, la Plaça també convida al joc: el de localitzar la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, el rètol de pedra d’una antiga rellotgeria, els suports de quan la gent posava tendals “en les caloroses tardes de correbou”, o els “videoporters”, antics espiadors que conserven alguns dels sostres de fusta originals de sota les arcades. I dels elements visibles, als que ja han desaparegut. Costa d’imaginar, per exemple, que a l’entorn que ocupa la popular escultura del Merma s’hi aixecava una torre, testimoni del domini de la jurisdicció dels Montcada. I a l’espai diametralment oposat, a l’antiga plaça del Pallol, l’edifici que encara fa un queixal havia estat seu de l’administració municipal del gra i la palla. La Plaça convida també a observar els diferents edificis singulars que la conformen, cada un amb elements de totes les èpoques i estils.
“Lloc de passeig, de trobada, de descans, la Plaça és un indret harmònic arquitectònicament, construït a través dels temps, on es veuen petjades de totes les èpoques i conserva un equilibri més que notable”, havia descrit l’historiador Jordi Figuerola. Doncs això, orgull de plaça, ara oberta als ulls del món.

Miquel Erra

Font: El 9 Nou

Anuncis

La ciutat del futur

L’urbs mediterrània ofereix més garanties que la nòrdica per ser model d’un futur sostenible

josep-oliva-casas-1370363266389Considero que el tema bàsic de cara a analitzar i dissenyar l’ampliació de les grans ciutats consisteix a tenir clars els models urbans que conviuen en el món occidental. Em refereixo, doncs, a Europa i a la totalitat d’Amèrica. El llegat urbà que ens ha transmès la història ofereix una doble opció: ciutat de tipus mediterrani o ciutat de caràcter anglosaxó i nòrdic. Crec que aquesta diversitat és el resultat d’un determinisme climàtic. L’àrea mediterrània gaudeix d’un esplèndid clima temperat ni massa fred ni especialment càlid i, a més a més, amb pocs dies de pluja a l’any i moltes hores de sol. L’ambient exterior convida a sortir a l’espai públic urbà tant per passejar com per fer-hi estades. Per exemple, a les terrasses dels carrers o a les places. Així, va cristal·litzar una cultura urbana. En canvi, l’àrea nòrdica suporta un clima fred i plujós que no afavoreix ocupar els carrers. Això ha donat peu que sorgeixi una mentalitat suburbana.

L’urbanista madrileny Chueca Goitia va apuntar, però sense desenvolupar-la, aquesta idea dels dos models i els va posar uns noms que crec molt encertats: ciutat pública i ciutat domèstica. Ho va fer al seu llibre Breve historia del urbanismo. Jo ja intuïa aquesta qüestió i em vaig posar en contacte amb ell i vam mantenir dues converses en què em va animar a estudiar les característiques de cada model, cosa que he fet en algun llibre. Per una altra part, un urbanista nord-americà, simplificant, qualifica els models com a ciutat del vianant (pedestrian city) i ciutat del cotxe (car city) atès que focalitza la qüestió en aquesta característica. Aquests models són teòrics i no s’adiuen del tot a la realitat.

L’exemple real del primer model són les ciutats mediterrànies del sud d’Europa però també les ciutats històriques del nord, les quals eren compactes quan els mitjans de comunicació eren precaris i es van fer disperses en el moment d’entrar en joc la mobilitat motoritzada. El perfecte exemple del segon són la majoria de ciutats dels Estats Units amb les honroses excepcions de Nova York, Chicago, Boston, San Francisco i alguna més. El que passa al nostre territori, especialment durant el segle XX, és que en els creixements de les ciutats s’han anat desvirtuant alguns aspectes del model. Crec que hi han influït dues causes: 1) l’enlluernament davant de la modernitat banal de gratacels aïllats, grans centres comercials, infraestructures espectaculars, etcètera, i 2) la invasió de la ciutat per part dels cotxes (i les motos), en circulació o aparcats, que han malmès l’ambient urbà.

Resumiré els trets de cada model. La ciutat pública adjudica un gran protagonisme a l’espai públic formalitzat, de pas i de trobada. És la ciutat del vianant. Carrers continus i compactes. Aposta per l’artificialitat però amb una xarxa de parcs urbans i carrers arbrats. Sobre la base residencial (la matèria primera) barrejada amb tots els altres usos. Densitat mitjana/alta. Complexa i segura. Són característiques d’aplicació preeminent però sense que arribin mai al 100%.

La ciutat domèstica és tot el contrari. L’espai públic està pensat per al pas dels vehicles motoritzats. És la ciutat del cotxe. Barreja indiscriminada de construcció i vegetació. Té una estructura urbana molt dispersa, definida pel volum dels edificis i no per l’espai. Els usos urbans estan destriats. Acumulacions d’un sol ús formant guetos (grans centres comercials, agrupació de blocs d’oficines, etcètera). En realitat, no arriba a ciutat, sinó que és un assentament humà.

Descrits sumàriament els dos models, cal fer-se una pregunta: ¿quin és el més convenient per apostar-hi de cara al futur? S’han de tenir en compte dues qüestions. Una és que, atesa la gran inèrcia de l’urbanisme sempre cal albirar els temps a venir. L’altra és que, avui dia, resulta imprescindible tenir en compte l’ecologisme, la pedra de toc per escollir quin model és el millor.

Sens dubte, la ciutat pública d’arrel mediterrània s’adapta molt fàcilment als requeriments de la sostenibilitat. No cal modificar la seva estructura urbana i només els edificis han d’incorporar un millor aïllament tèrmic i produir energia. I, per descomptat, introduir les TIC (allò de la smart city), aplicables a qualsevol model. En canvi, la ciutat domèstica té unes característiques estructurals que són contràries a l’ecologisme. Si no vaig errat, és ben curiós constatar que la històrica ciutat mediterrània, esdevinguda pública mitjançant una actualització i unes correccions que no afecten la seva essència, pugui ser la base i el referent de la ciutat del futur. L’altre model ens portaria cap a un esdevenidor totalment insostenible.

Josep Oliva Casas

Arquitecte i urbanista. Autor de Models de ciutat i ecologisme.

La bata azul y el lápiz en la oreja

susana grisoSeguro que se han dado cuenta de que, gracias a los centros comerciales, es exactamente igual, hoy en día, comprar en Cornellà, Getafe o en Oporto. Hace años, cada barrio de cada ciudad tenía su propia identidad comercial. La forma de exponer el género, la calidad de éste, el lenguaje de los vendedores, las estrategias de venta y los precios variaban sólo con cruzar una calle o cambiar de pueblo.

Si querías un queso determinado, tenías que atravesar tu ciudad e irte a esa quesería donde ibas a encontrarlo. Comprarlo y degustarlo era todo un acontecimiento. La persona encargada de venderte ese queso era un especialista. Alguien que sabía exactamente lo que estaba vendiendo, y a quien podías preguntar qué ingredientes, condimentos y elaboración tenía ese producto. Y él, o ella, estaba orgulloso de desvelarte hasta el nombre de las vacas.

No quiero sonar a esas abuelas que después de hacer una exposición de cómo eran las cosas en el pasado, te sueltan «hoy ya nada es igual». Pero, efectivamente, hoy ya nada es igual. Los centros comerciales son la antesala de comprarlo todo por internet. Es exactamente lo mismo que consultar un catálogo desde casa y darle al clic desde tu sofá. Comprar así es tan estimulante como una biela de camión.

Los centros comerciales nos han traído una especie que ha ido carcomiendo hasta la defunción al comercio tradicional, han extendido un veneno que ya exterminó para siempre a aquellos vendedores de mi barrio con bata azul y lápiz en la oreja que echaban las cuentas en un pedazo de papel reciclado, el principal depredador de nuestra forma de vida diferenciada. Y esa plaga tiene un nombre: las franquicias.

Las franquicias recrean en todos los rincones del planeta los mismos olores, la misma luz, los mismos ruidos, la misma temperatura, los mismos precios y el mismo irritante hilo musical.

¿De verdad que preferimos las máquinas de su turno a darnos la vez?

Susanna Griso

 

Font: El mundo 20/12/15