De model i de rebaixes

Ara si, ja hi ha rebaixes a tots els comerços. Uns, però, ja les van començar uns dies abans, en una conseqüència més del conflicte legal que mantenen els governs espanyol i català sobre la legislació comercial. La llei catalana, suspesa pel Tribunal Constitucional, preveu dos períodes de rebaixes l’any. Per a l’hivern, la data d’inici sempre havia estat l’endemà de Reis. En canvi, la norma espanyola -en vigor per defecte- permet fer i anunciar rebaixes quan el comerç vol. Enmig del contenciós, alguns establiments, i sobretot cadenes comercials, van decidir començar les rebaixes el diumenge abans – en un altre conflicte obert, aquests dels diumenges.
El problema de fons és les competències, per aquella dèria d’anar-nos imposant el cafè per a tots. En aquest cas, a més, per qüestionar el model comercial propi de Catalunya, recosit per acontentar diferents contrapesos en joc, i amb el petit botiguer sempre com a actiu més feble. Ara, en aquest joc d’interessos, tots legítims, ha estat bo de veure qui ha apostat per mantenir-se fidel a la legislació catalana, malgrat trobar-se en stand by, i que ha preferit tirar pel dret.
Si a tot plegat, s’hi barregen els diferents eufemismes amb què, des de fa temps, s’emmascaren les rebaixes -digues-li descomptes especials, digues-li oportunitats- benvinguda la confusió general, tant per al sector com per als consumidors.

Miquel Erra
El 9 nou (divendres, 9 de gener de 2015)

Anuncis

¿Quién defiende –realmente- el comercio local?

Un buen liderazgo público debería ser capaz de evitar que la globalización aplaste el comercio local con la inagotable llegada de grandes marcas y empresas globales a la ciudad. Un buen liderazgo público debería ser capaz, por la tanto, de aprovechar las oportunidades de la globalización para impulsar la economía ciudadana y el comercio local  

Podemos constatar que ese liderazgo brilla, en muchos casos, por su ausencia. Especialmente cuando observamos como los gobiernos locales compiten entre ellos para atraer, como sea, a cualquier empresa global que se preste mínimamente interesada. Como si fueran controladores aéreos de las grandes marcas globales éstos se afanan, incluso, en dar todo tipo de facilidades para que su aterrizaje sea cómodo y placentero. Se acostumbra a justificar de acuerdo al principio de la libre competencia aún cuando es evidente que dejar al comercio local solo ante el peligro no es para nada apostar por el mercado libre sino justamente lo contrario: permitir la eliminación de competidores locales para que las empresas globales campen a sus anchas. Supone, en definitiva, eliminar la libertad de los consumidores y condenar al cierre, lento y progresivo, del comercio local. 

Cualquier persona con sentido común, sabe o puede entender que una pequeña librería no puede competir con una multinacional del libro, que una pequeña tienda de ropa no puede competir con una empresa global de la ropa, que una pequeña charcutería no puede competir con un centro de alimentación. El precio, la capacidad financiera, las facilidades de pago, la capacidad de influencia para crear marcos regulatorios favorables, etc hacen inviable esa competencia de modo que apelar a ella es, simplemente, una falacia. No existe competencia, no existe capacidad para competir. Por mucha inventiva que se aplique, por mucha creatividad, por mucha especialización, en éstas condiciones, el destino está escrito para el pequeño comercio: el cierre a corto, medio o largo plazo.  

Una economía ciudadana, sin embargo, necesita el comercio local. No puede renunciar a él porque el comercio local construye ciudad. Aunque pueda ser pequeño en términos económico-financieros respecto a las grandes marcas, su aportación de valor ciudadano es mucho mayor: respecto a su cohesión social, al equilibrio entre barrios, al fomento de la producción local, de Km 0, etc.  No se trata de demonizar las grandes marcas globales, ni de impedir que participen en el mercado. Se trata, “simplemente” de crear condiciones justas donde lo local también pueda competir, también pueda existir, de acuerdo al más elemental principio de libertad de elección, de condiciones de igualdad para la libre competencia y de acuerdo con el principio de una economía realmente ciudadana. 

Por todo ello, para que en una economía ciudadana el comercio local pueda existir -y sobrevivir al enorme impacto de las grandes marcas- deben tomarse medidas drásticas y orientadas a resultados. No es suficiente repetir hasta la saciedad eslóganes paternalistas del tipo “Todos con el comercio local” mientras siguen aterrizando más y más empresas globales. Si realmente se quiere fomentar el comercio local el objetivo debe ser tratar de conseguir que el pastel (la cuota de  mercado) quede mucho más repartido. Cualquier proyecto, por lo tanto, que pretenda promover el comercio local debe estar vinculado a objetivos. De éste modo los ciudadanos puedan valorar posteriormente su grado de cumplimiento y, en consecuencia, la capacidad de liderazgo de sus gobiernos locales en éste ámbito.

Pero para conseguir estos objetivos ya no nos sirve un liderazgo público basado en la autoridad jerárquica, aunque este aún siga bien presente en muchos territorios. Ni un liderazgo perplejo ante el tsunami globalizador. El mundo en el que ya que estamos inmersos (líquido, complejo, tecnológico, colaborativo o como queramos llamarlo) requiere liderazgos, por un lado, relacionales e inteligentes. En su sentido más literal, que sean capaces de interrelacionar recursos, crear sinergias, movilizar los activos de la ciudad. No solo aquellos que dependan orgánicamente de la administración sino todos aquellos que haya disponibles con el objetivo de impulsar una economía ciudadana. Se requiere, por lo tanto, un liderazgo público claramente decidido a impulsar el comercio local, con un proyecto de ciudad futuro que actúe sobre las dinámicas presentes, las positivas y las negativas. Un proyecto político urbano, configurado a partir de documentos políticos no retóricos, que definan compromisos e instrumentos concretos, con indicadores y objetivos numéricos claros para todos. Como nos recuerda Jordi Borja, “el urbanismo es ante todo una dimensión de la política. Y su objetivo es garantizar el acceso por igual a todos los ciudadanos de los bienes y servicios que ofrece la ciudad”. 

Roger Sunyer
Profesor en La nueva economía urbana en el programa de posgrado en Gestión de la Ciudad.

Font: Blog de Gestión de la Ciudad y Urbanismo

Declaració del comerç català en defensa del model propi del país

Entrega de la declaració en defensa del model català de comer

Les entitats Confederació de Comerç de Catalunya, PIMEC Comerç, Unió General de Treballadors, Comissions Obreres, Associació Catalana de Municipis i Comarques, Federació de Municipis de Catalunya, Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya (CEDAC), Associació Catalana de Supermercats i Distribuïdors (CAT-DIS), Federació Provincial d’Empresaris del Comerç de Lleida (FECOM), Agrupament de Botiguers i Comerciants de Catalunya, Fundació Barcelona Comerç, Confederació Empresarial Comarcal de Terrassa (CECOT), Consell General de Cambres de Catalunya, Col·legis d’Agents Comercials de Catalunya, Asociación Nacional de Centrales de Compra y Servicios (ANCECO), Comertia, Associació de Mercats Municipals, Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona, Barcelona Oberta, Fundació Comerç Ciutadà, Confederació Catalana d’Associacions de Marxants, Unió de Venedors Ambulants, davant la política recentralitzadora imposada per l’actual Govern de l’Estat que, en matèria de comerç, promou la desregulació i amenaça l’equilibri de formats, el comerç urbà, la transparència en el mercat i la conciliació de la vida laboral i familiar de les persones que treballen al sector
MANIFESTEM:

  1. Refermem la voluntat de tenir un model comercial propi de Catalunya, que es configura a través de les seves institucions d’autogovern i mitjançant el diàleg i la construcció de consens entre les parts implicades.
  1. Rebutgem la creixent intromissió de l’administració central en el model comercial català, amb la voluntat de desnaturalitzar-lo fent un ús abusiu de la regulació bàsica i una concepció errònia de la unitat de mercat. Defensarem el nostre model davant el Tribunal Constitucional.
  1. Assumim el model comercial configurat per la legislació catalana impugnada i fem una crida a tots els establiments comercials de Catalunya a aplicar-la i adherir-se així al pacte social i econòmic que aquesta legislació configura.
  1. Acordem que les modificacions del model comercial català han de produir-se, quan calguin, mitjançant el diàleg i el consens de les parts i han de quedar recollides exclusivament en la legislació pròpia de Catalunya.

Llibertat d’horaris comercials?

jaume
Aniré en contra de la majoria, segur. Al menys de la majoria què no són el 67,4% dels comerciants catalans. Els meus arguments són negats per la globalització, el model xinés o pakistanès, el consumisme extrem i els grans economistes com el Sr. Xavier Sala Martin. Aniré en contra del Partit Popular de la majoria absolutista, els lobbies de les grans cadenes o els molts consumidors que diuen no disposar de temps per fer les seves compres o amb impulsos nocturns per una maduixa que ja no saben si és produïda aquí o allà.

Fustigueu-me sense pietat, sóc un repressor que no creu en la vostra llibertat. Sí, nego aquella llibertat que per comprar a qualsevol hora o fer contents turistes passavolants esclavitzarà milers d’autònoms i petits comerciants per acabar-los matant. Sí, estic en contra d’aquesta llibertat obsessiva per renunciar a la personalitat i model de societat del meu país, Catalunya, amb propostes com aquesta o l’Eurovegas.

I és que no vull acatar les imposicions d’un govern a Madrid que ignora la realitat comercial catalana i les competències de la Generalitat en una mostra més de les intencions de recuperar centralitat per la capital d’Espanya. No accepto la fal·làcia oratòria de la creació de llocs de treball calculats sense disposar del càlcul dels que es destruiran en unes petites i mitjanes empreses molt afeblides en què no manquen treballadors, en molts casos, actualment, es fa un esforç per no acomiadar. No m’empasso el creixement econòmic suportat en la creença que el consum es basa en la tangible de les hores i no dels diners a la butxaca dels consumidors. I no m’agrada dissenyar un model de país pensant només en el turisme i sense consens i diàleg entre les parts implicades en decisions transcendents.

Renego dels qui obvien les xifres per argumentar. A Madrid, amb molta més llibertat d’horaris que a Catalunya, l’ocupació en el sector ha disminuït en l’últim trimestre del 2011 un 13,07% respecte al mateix període del 2008 i s’han destruït quasi el triple de comerços dedicats a la venda al detall que a Catalunya entre el 2008 i el 2011. Això sí, pots consumir durant moltes hores.

I constato que darrera de tota aquesta maquinària propagandista cap el consumidor, el que s’amaga únicament és afavorir a les multinacionals de la distribució i les grans superfícies. Sí, aquelles que et coneixen pel codi de barres assignat, insolidàries amb les iniciatives ciutadanes del voltant i que acaben per transformar mimèticament els centres de les ciutats, tot despoblant barris i anul·lant un equilibri en l’oferta comercial que és la veritable garant de la llibertat de consum.

Però sóc realista. Els petits no en sortirem guanyadors. El model consumista anglosaxó s’imposarà. D’aquí a un temps tots passejarem per carrers inundats de cartells say it in english que durant tot l’any oferiran sales per acabar marxant amb el cotxe avorrits per repetició a tancar-nos en un commercial theme park mentre col·loquem els fills al colour balls room i nosaltres devorem un hot dog recordant que la camisa la vàrem comprar sota casa. Què deu fer ara en Lluís? Sí, no el recordes? El de la botiga.

Haurem guanyat hores de consum, però haurem perdut país.

Per cert, sóc un petit comerciant, es nota?

Jaume Borràs

Font: e-notícies.cat