L’online és la solució al comerç de casa nostra?

Darrerament estem observant l’aposta decidida que les administracions, via subvencions, indueixen el petit comerç a digitalitzar els seus negocis per ampliar la seva canalitat i amb ella les seves opcions de poder vendre a un públic més nombrós i d’un àmbit geogràfic més gran.

Sembla com si no tenir la tan anhelada web comercial et situï fora de mercat, fora del futur, però el gran dubte que mirarem d’esmenar és: cal?

Mirem què està passant al nostre entorn.

 La major part del nostre comerç està format per estructures minúscules, molt sovint unipersonals. Amb aquesta primera premissa, ja se’ns planteja el primer dubte. Com ho farem? Com mantindrem aquesta botiga virtual, amb els seus continguts, les actualitzacions dels estocs, les respostes als nostres potencials clients, els enviaments, les recollides…? És evident que haurem d’ampliar la nostra plantilla, o bé hi haurem de destinar moltes més hores.

Si el que volem vendre és un article del qual no tenim l’exclusiva, si realment volem que algú ens tingui en compte, ens haurem de posicionar als primers llocs dels cercadors, i segons ells, la majoria de vegades això es fa amb un criteri de preu: el més barat.

Així doncs, ja tenim el primer obstacle, hem encarit els nostres costos (construcció de la botiga virtual i el seu manteniment), hem de pagar al Sr. Google perquè ens situï en un lloc digne i ara, per semblar més trempats, ho hem de fer més barat que ningú. Resultat: marge pèssim, segurament inexistent, estructura més feixuga i cara, etc.

Després de veure que la venda pot resultar un maldecap per al nostre negoci, mirem un xic més enllà. 

És cert que les vendes online han tingut uns increments notables de facturació, sobretot amb motiu de la pandèmia. Recordem que, a casa nostra, mentre estàvem tancats per obligació, i només podien obrir els comerços essencials, vàrem veure com el comerç online s’inflava a vendre de tot amb total complaença de les administracions i saltant-se totes i cada una de les normes que regien la gestió pandèmica. Paquets entregats en mà, sense confinaments territorials, sense desinfecció, en resum, sense control.

Aquesta praxi, òbviament, ha fet entrar al canal gent que fins aleshores ni s’ho havia plantejat, i molts potser s’hi quedaran… Treballarem per recuperar-los.

Amb tot, les dades són curioses, ja que quan parlem del comerç electrònic, hem de saber que per primera vegada comprem més a les empreses establertes fora del nostre país que a les de casa nostra. Això implica que els impostos, tot i que revisats per la UE, encara els són favorables i, per tant, amb la nostra botiga poc hi podrem fer per igualar-nos en condicions, a part d’empobrir el nostre país.

 Ara ja podem afirmar que hi ha un escenari de futur, dibuixat per la UE, que implica uns esforços mediambientals que en el cas de casa nostra, i com sempre, ens ha semblat que no ens concernia. Aquest esforç serà més acusat i dur per no haver fet els deures abans. Parlem de les emissions de CO2, que seran d’obligat compliment el 2030.

Un cop més, l’estratègia del comerç electrònic és diametralment oposada als interessos que es demanen, per què? 

Quina empremta deixa un paquet de les dimensions d’una capsa de sabates que rebem a casa nostra 24 hores després de fer-ne la comanda? Sabem que la majoria de les càrregues que porten les furgonetes que reparteixen el comerç online no són completes? Per què no ens diuen a la factura quina és l’empremta de CO2 inherent al paquet que hem rebut? I si el tornem perquè no ens agrada? Quin cost ecològic suposa?

Cada dia veiem a les nostres carreteres milers i milers de furgonetes que es dediquen just a això, i que omplen les vies i generen unes emissions brutals.

Això s’ha acabat. Aquest sistema no és sostenible; cal tornar enrere, i no ho diem nosaltres, també ho diu el més gran, Amazon, que ja està buscant locals urbans per establir el seu negoci de distribució. 

El comerç local, molt més net, en termes ecològics, tindrà la seva oportunitat, i l’hem d’aprofitar.

En l’àmbit territorial, també en veiem les conseqüències, quan s’està ocupant sòl industrial per aixoplugar empreses logístiques que no ens aporten gaire cosa en termes d’ocupació i, sobretot, de qualitat d’aquests llocs de treball, saturació de les vies de comunicació pròximes i empobriment de les poblacions on s’estableixen aquestes empreses. Quan les polítiques industrials van dirigides cap a aquest sector, la indústria, aleshores omplim de personal els municipis on s’han establert i de riquesa els nuclis comercials propers, dinàmics i pròspers.

Per tant, i com a resum, certament ens hem de digitalitzar, però per millorar en els processos, amb la fidelització i amb la gestió dels nostres comerços, i no posant-nos a la gola del llop.

Ens cal donar valor al servei, a la proximitat, a l’especialització, etc, i per fer-ho, ens cal formar-nos, preparar-nos i fer del comerç un ofici desitjat, amb molts emprenedors que treballin per la dinamització dels seus espais i per la modèlica gestió dels seus negocis.

Els botiguers i comerciants volem pujar un graó més; som empresaris, ja que contractem gent, paguem impostos i fem prosperar el nostre país arriscant el nostre patrimoni.

Ara bé, per dur a terme aquesta transició necessitem la complicitat de les patronals com PimecComerç, que sempre ha estat al nostre costat, i que ens defensen i ens assessoren.

 Acabo, doncs, amb la resposta a la pregunta del titular, i aquesta és rotundament que no.

Font: Joan Vila

THE CYCLERY