Manifest urbanístic

Reivindico la ciutat pública, és a dir, els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i el seu esperit

josep-oliva-casas-1370363266389Parteixo de dos models urbans com antecedents: La ciutat pública és l’adaptació actual i amb visió de futur de la ciutat clàssica de matriu mediterrània i mentalitat urbana, el regne de l’artificialitat i la ciutat del vianant (‘Pedestrian city’). La seva aportació a la construcció de la ciutat és molt valuosa. La ciutat domèstica, d’origen anglosaxó i nòrdic, és conseqüència de la cultura suburbana. Conceptualment parlant, és un simple assentament humà i no una genuïna ciutat. Gaudeix de sensibilitat cap a la natura. És la ciutat del cotxe (‘car city’). Té molt a dir en la planificació i la cura del territori.

Jo reivindico la ciutat pública, és a dir, els valors urbans inherents al model tradicional mediterrani en la seva essència i el seu esperit, però eludint la realitat quan presenta disfuncions i falta d’adaptació a les exigències actuals o futures. Defenso el sistema dual d’artificialitat i parcs urbans. No es tracta només de construir edificis ni exhibir arquitectures (que també). És una cosa més ambiciosa i complexa: fer ciutat.

NO als plans que segueixen les directrius de la ciutat domèstica. NO als arquitectes sense sensibilitat urbana fent d’urbanistes. NO a l’excés de cotxes i motos amb les seqüeles de soroll, contaminació, perill i ocupació de l’espai públic (en circulació i estacionats) i també interferències físiques i visuals. NO al dèficit de parcs urbans. NO als sectors urbans de baixa densitat. NO a acumulacions d’un sol ús. NO a qualsevol tipus de guetos -siguin d’alt o baix nivell- que són per se antiurbans, perquè lenta però implacablement van desertitzant l’espai públic. Són els grups d’habitatges segregats, centres comercials, parcs de negocis, parcs empresarials o ‘world trade centers’. NO a les ciutats de les arts, judicials, del teatre, aeroportuàries, corporatives … NO als grups d’edificis aïllats, especialment d’oficines. NO als edificis que s’aparten de l’alineació del carrer. NO a promocions immobiliàries purament economicistes però nefastes quan s’enfoquen des d’una perspectiva global. No oblidem que els habitatges són la base de la ciutat, la seva matèria primera.

UN COMPLET SISTEMA DE PARCS URBANS

SÍ a recuperar i actualitzar el genuí concepte de ciutat. SÍ als seus llocs d’estar i no només de transitar. SÍ al tractament policèntric i al caràcter fractal, és a dir, que l’heterogeneïtat s’estengui a tots els barris. SÍ a les densitats mitjanes i altes. SÍ a la imprescindible i preuada col·laboració del comerç de proximitat (les botigues de sempre). SÍ a aprofitar certes situacions propiciades per la geografia o per l’estructura urbana per plantejar una intervenció d’èxit urbà assegurat.

SÍ a fer compatible l’artificialitat que defineix la ciutat pública amb l’atavisme que arrosseguem els humans i que ens lliga a la natura. SÍ a un sistema completíssim de parcs urbans que inclogui: 1) carrers arbrats, 2) petites implantacions de vegetació en llocs diversos, 3) parcs de barri, 4) parcs més grans a nivell de ciutat sencera i 5) parcs molt grans i de fàcil accés a l’interior de les àrees metropolitanes. SÍ a la màxima adaptació possible als criteris de sostenibilitat. SÍ a que l’espai públic sigui el gran protagonista. SÍ a una potent xarxa de transport públic. SÍ a la continuïtat del vianant com a norma. SÍ al predomini d’itineraris amb acompanyament urbà. SÍ a poder passejar sol per gaudir de l’escena urbana. SÍ als espais significatius i no espais de consum sense identitat. SÍ a la vida urbana que equival a gaudir d’un espai públic més segur. SÍ a la complexitat.

ADAPTAR ALS REPTES DEL CANVI CLIMÀTIC

La condició necessària, però no suficient, per fer un bon urbanisme és l’intervencionisme polític. El liberalisme només és aplicable en àmbits estrictament econòmics i amb regles de joc iguals per a tothom. La cultura suburbana i el neoliberalisme justifiquen l’existència de la ciutat domèstica. El progressisme aparent, la modernitat banal i l’ecologisme integrista expliquen el seu relatiu èxit actual. Acabo dient: alliberem-nos, doncs, d’aquests miratges que ens porten pel camí de la ciutat domèstica o el pur assentament: fem ciutat (pública). Aquests criteris defineixen la ciutat pública enfront de la domèstica. La primera s’adapta fàcilment als reptes que planteja el canvi climàtic. En canvi, la segona és totalment insostenible. Per tant, la ciutat pública és la ciutat del futur.

 

Josep Oliva Casas
Arquitecte i urbanista.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s