La ciutat del futur

L’urbs mediterrània ofereix més garanties que la nòrdica per ser model d’un futur sostenible

josep-oliva-casas-1370363266389Considero que el tema bàsic de cara a analitzar i dissenyar l’ampliació de les grans ciutats consisteix a tenir clars els models urbans que conviuen en el món occidental. Em refereixo, doncs, a Europa i a la totalitat d’Amèrica. El llegat urbà que ens ha transmès la història ofereix una doble opció: ciutat de tipus mediterrani o ciutat de caràcter anglosaxó i nòrdic. Crec que aquesta diversitat és el resultat d’un determinisme climàtic. L’àrea mediterrània gaudeix d’un esplèndid clima temperat ni massa fred ni especialment càlid i, a més a més, amb pocs dies de pluja a l’any i moltes hores de sol. L’ambient exterior convida a sortir a l’espai públic urbà tant per passejar com per fer-hi estades. Per exemple, a les terrasses dels carrers o a les places. Així, va cristal·litzar una cultura urbana. En canvi, l’àrea nòrdica suporta un clima fred i plujós que no afavoreix ocupar els carrers. Això ha donat peu que sorgeixi una mentalitat suburbana.

L’urbanista madrileny Chueca Goitia va apuntar, però sense desenvolupar-la, aquesta idea dels dos models i els va posar uns noms que crec molt encertats: ciutat pública i ciutat domèstica. Ho va fer al seu llibre Breve historia del urbanismo. Jo ja intuïa aquesta qüestió i em vaig posar en contacte amb ell i vam mantenir dues converses en què em va animar a estudiar les característiques de cada model, cosa que he fet en algun llibre. Per una altra part, un urbanista nord-americà, simplificant, qualifica els models com a ciutat del vianant (pedestrian city) i ciutat del cotxe (car city) atès que focalitza la qüestió en aquesta característica. Aquests models són teòrics i no s’adiuen del tot a la realitat.

L’exemple real del primer model són les ciutats mediterrànies del sud d’Europa però també les ciutats històriques del nord, les quals eren compactes quan els mitjans de comunicació eren precaris i es van fer disperses en el moment d’entrar en joc la mobilitat motoritzada. El perfecte exemple del segon són la majoria de ciutats dels Estats Units amb les honroses excepcions de Nova York, Chicago, Boston, San Francisco i alguna més. El que passa al nostre territori, especialment durant el segle XX, és que en els creixements de les ciutats s’han anat desvirtuant alguns aspectes del model. Crec que hi han influït dues causes: 1) l’enlluernament davant de la modernitat banal de gratacels aïllats, grans centres comercials, infraestructures espectaculars, etcètera, i 2) la invasió de la ciutat per part dels cotxes (i les motos), en circulació o aparcats, que han malmès l’ambient urbà.

Resumiré els trets de cada model. La ciutat pública adjudica un gran protagonisme a l’espai públic formalitzat, de pas i de trobada. És la ciutat del vianant. Carrers continus i compactes. Aposta per l’artificialitat però amb una xarxa de parcs urbans i carrers arbrats. Sobre la base residencial (la matèria primera) barrejada amb tots els altres usos. Densitat mitjana/alta. Complexa i segura. Són característiques d’aplicació preeminent però sense que arribin mai al 100%.

La ciutat domèstica és tot el contrari. L’espai públic està pensat per al pas dels vehicles motoritzats. És la ciutat del cotxe. Barreja indiscriminada de construcció i vegetació. Té una estructura urbana molt dispersa, definida pel volum dels edificis i no per l’espai. Els usos urbans estan destriats. Acumulacions d’un sol ús formant guetos (grans centres comercials, agrupació de blocs d’oficines, etcètera). En realitat, no arriba a ciutat, sinó que és un assentament humà.

Descrits sumàriament els dos models, cal fer-se una pregunta: ¿quin és el més convenient per apostar-hi de cara al futur? S’han de tenir en compte dues qüestions. Una és que, atesa la gran inèrcia de l’urbanisme sempre cal albirar els temps a venir. L’altra és que, avui dia, resulta imprescindible tenir en compte l’ecologisme, la pedra de toc per escollir quin model és el millor.

Sens dubte, la ciutat pública d’arrel mediterrània s’adapta molt fàcilment als requeriments de la sostenibilitat. No cal modificar la seva estructura urbana i només els edificis han d’incorporar un millor aïllament tèrmic i produir energia. I, per descomptat, introduir les TIC (allò de la smart city), aplicables a qualsevol model. En canvi, la ciutat domèstica té unes característiques estructurals que són contràries a l’ecologisme. Si no vaig errat, és ben curiós constatar que la històrica ciutat mediterrània, esdevinguda pública mitjançant una actualització i unes correccions que no afecten la seva essència, pugui ser la base i el referent de la ciutat del futur. L’altre model ens portaria cap a un esdevenidor totalment insostenible.

Josep Oliva Casas

Arquitecte i urbanista. Autor de Models de ciutat i ecologisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s